Ultra Trail Serra de Tramuntana 2013.

(Clicar s'imatge per veure es video)

És d'aquelles coses a ses quals un es llença de cap sense rumiar-s'ho gaire.  Tramuntana. Sa Serra de Mallorca té un encant especial. Plena de pedres, ses seves pujades i baixades d'infart fan més 4000 metres de desnivell. "Arribant a Deià hi ha una baixada -tècnica, però no perillosa- que s'ha de fer agafant-te as arbres..." m'explicava a una setmana de sa cursa en Jose, es propietari de sa botiga Correcaminos de Palma. Ostres  -li replicava jo... Ha de ser una passada!!!!

Però s'assumpte va començar molt abans. Després d'haver fet un parell de maratons (Barcelona i València ), vaig decidir buscar curses més llargues. Així és com em vaig presentar as FART de Formentera 2013 (veure en aquest mateix bloc: Now, I'm a Fartman!!!) Sempre he pensat que som uns privilegiats. Tenim s'immensa sort de tenir tot de natura a tocar. Es verd sempre m'ha cridat. En sa meva dèria de trescar aquí i allà he buscat fins i tot camins subaquàtics... És quelcom que em ve d'herència. No ho puc evitar. Sa meva meta està més enllà. Vull arribar més enllà, que sa vida diària ja ens encorseta massa com per acomodar-nos i no intentar fer quelcom "extraordinari". Sí. Extraordinari. Per a mi els "trail runners"(ja siguin aquells que córren com aquells que van en bici ) representen es nous exploradors, es "botamarges", es addictes a allò extrem... I, allò que fan, és absolutament extraordinari. Sa seva motivació és tan diversa que si un intenta explorar ses cares, endinsar-se en es seus ulls i gestos per intentar esbrinar-la, s'acaba perdent en un mar de sensacions tan gran i insondable com aquest que ens envolta.

Per sa gent que conec, aquell qui un dia prova de sortir a córrer per sa natura ( o anar en bici per sa natura,  és igual) queda captivat. S'ha perdut, alhora que es troba a si mateix. Metàfora circumstancial de s'existència! 

Sa primera vegada que vaig endinsar-me per sa Serra per lliure va ser amb sa bici de muntanya (aquí) i va ser tota una revelació: Mallorca és es paradís de ses pedres.  Pedres que están pertot arreu i que, omnipresents, fan que es teus peus pateixin d'una manera aclaparadora. Aquí sa primera lliçó: seguir un procés d'aclimatació necessari per a tot corredor pitiús que pretengui córrer Tramuntana. Vaja, que aquell terreny s'allunya molt des que tenim aquí i cal trobar-se una mica amb aquell pis, primer.  Poc a poc...

Després vaig fer unes quantes curses més de sa mà de n'Albert qui, entre guàrdia i guàrdia, treia temps per anar a trescar muntanya. "Quan provis sa muntanya ja veuràs que t'agradarà més que s'asfalt..." -li deia jo. "No, a mi sa muntanya, no..." -em contestava... Però això va ser ahir i, avui, també viu enverinat pes món de ses curses de muntanya. Tant, que s'ha federat i tot...

En acabar hauríem de fer un "Harlem Shake" li deia a en Marcos, es meu company de sortides amb nocturnitat per s'illa. "D'acord" em contesta. Però encara és hora... Ja,ja,ja... Tranquil. Ja trobarem es moment.

En Marcos i jo a sa sortida d'Andratx.

On si que ens vam trobar en Marcos i jo, va ser a les 00:00:00 ("hora Zulú") des dissabte 20 d'abril de 2013 a sa línia de sortida d'Andratx. Quin ambient! Quina multitud! Quins nervis...!!! Quants érem? Ni idea. No sóc donat als números. Allò cert és que ses úniques xifres que em preocupen són distància i temps. No sóc un esclau de sa velocitat, i quan parl de temps parl des temps que duc en marxa. Mai deman quant falta. No estic tant obsessionat per quan arribaré com per en quin estat ho faré... Coses meves... Tinc clar que vaig a disfrutar des camí i no a patir per fer meta.

(Clicar aquí per veure es video)

Vam pujar S'Esclop de nit. Quina sensació! Roca nua! Vent fred! Vam tenir sa nostra primera sensació de "fer cim". "Vaig a veure si estir una mica això..."-em diu em Marcos baixant. I, així és com va desaparèixer de sa meva vista. Entaforant-se en sa foscor i deixant-se perdre pes revolts de sa baixada. Ja el trobaria a s'aeroport, de tornada a Eivissa... Je,je,je...

Vaig arribar a Estellencs a ses 3:11:29. No acostumat a córrer de nit ( i després d'un dia de feina normal amb una tarda d'aeroport amb retard inclós i tot) en un terreny desconegut, no esperava fer millor temps.  Estellencs és un poble preciós i acollidor. Per arribar, vam voltejar sa costa per penyassegats que es precipitaven vertiginosos amb es bressoleig de sa música des mar de fons i s'esplendor de sa llum de sa lluna sobre ses ones a sa retina. S'avituallament, com tots es de sa cursa, excel·lent. Sa natura va fer que hagués d'alliberar "aigües majors" en un bany. Això va ser un aspecte rellevant as llarg de tot sa cursa. Portar s'estòmac fet pols de tanta barreta, tant de gel i tant d'isotònic... Però com home curtit en aquestes menes de batalles vaig superar sense problemes ses tres vegades que sa crida de sa natura em va venir a picar sa porta as llarg des trail... Molt bé!!! 

En silenci, (dic en silenci perquè en cap moment vaig sentir ni un ca, ni res, que fes remor)  vaig arribar a Port des Canonge a les 06:07:55. Segon avituallament. Començava a pujar cap a Valldemossa i em va venir a trobar es dia. Ses pujades, pujades són i aquesta em duria a Valldemossa primer i per Son Moragues a dalt de tot es Camí de s'Arxiduc.

A dalt de tot a es Port des Canonge.

A Valldemossa vaig arribar a les 07:50:03. Allà hi eren na Irene i n'Amadeu que m'animaven alhora que eren testimonis de sa sortida de n'Albert que participava en sa trail (ja hi som tots!) A s'avituallament vaig veure una al·lota amb es nas trencat, gent amb fortes esgarrinxades a ses cames i a una persona enfundada amb mantes tècniques per cos i cames i titiritant de fred d'una manera que m'arribà a espantar una mica i tot. Però sa cursa continuava. I jo, havia vingut per mirar d'acabar-la.

Per Son Moragues s'arriba as Camí de s'Arxiduc. 

As fons, Valldemossa.

I era cert, sa baixada a Deià era tècnica "però no perillosa". T'agafaves as arbres i tot arreglat. Xupat. Un joc de nens... Poc abans, vistes de Sa Foradada. Impressionants. Màgic. M'encantà... Em vaig considerar un privilegiat...

Sa Foradada des des Camí de s'Arxiduc.

Deià representava es quilòmetre 55 de sa prova. Vaig arribar a ses 11:16:32. Van caure quatre gotes i ses meves cames ja acumulaven una mica de cansanci. Però bé. No tant com m'esperava. Allà vaig menjar un bon plat de pasta a s'avituallament i vaig seure cinc minutets per descansar ses cames. Després vaig fer camí cap a Sóller. Aquesta ruta fou de ses més fàcils de fer. Em vaig trobar un camí molt transitat. A Mallorca sa gent empra moltíssim es camis de muntanya. A Eivissa, no tant. O, com a mínim, a mi no m'ho sembla...

As fons, Sóller.

Sóller, per fi. Quilòmetre 63,5 de sa ruta amb un temps de 13:22:15. Punt de partida des Barranc de Biniaraix. Sóller a 17 metres sobre es nivell des mar (es port, evidentment a zero metres). Sóller, sa terra de ses taronges mallorquines. Sa vall entre muntanyes. Epicentre de s'ultra trail. Sóller, amb vistes as cims encapotats de sa Serra. Igual estava plovent allá dalt...

A s'avituallament vaig em vaig treure ses sabates per ventilar es peus i unes al·lotes em van dir: "Quins peus més bonics que tens!!!" a sa qual cosa vaig contestar : "No em mireu, per favor, que em fa vergonya..."

I a sa pujada de Biniaraix que m'aturen per fer-me una entrevista per a "Teledeporte"(això em van dir, ves a saber...). -Que opines sobre aquesta cursa? -Que té molta pedra. -I, ja està?. -No, que és boníssima i molt recomanable per a qualsevol que vulgui provar de fer una trail en condicions. -I que et motiva?. -Tot. Sobretot, sortir d'allò que és habitual i fer alguna cosa extraordinària... T'assegur que córrer una ultra té molt d'extraordinari...

Sóller des de Biniaraix.

I amb aquestes, arrib a Cúber a un minut del seu tancament amb 16:47:00. Pensava que sa "pàjara" que m'atrapà a dalt de tot de Biniaraix no em permetria arribar. Però ho he fet!!! Segón plat de pasta i faig una nota mental: Si arrib a temps a Lluc, seguiré cap a Pollença. Aquí vaig trobar molts que llençaven sa tovallola i d'altres que entraven fora de temps i, per tant, desqualificats...  Quantes cares llargues! Quant cansanci acumulat! De cap manera. He vingut per acabar i acabaré... Bé, si entr en temps a Lluc, és clar...

Ses meves passes em portarien per Sa Font des Noguer on em vaig trobar amb uns alemanys (un semblava mut, perquè no parlava ni a tirs, feia pinta d'anar cansadíssim, i s'altre es deia Ewald) que com no tenien ni papa d'anglès em van obligar a rebuscar en la memòria es poc d'alemany que record per tal de fer es viatge un pél més amè. Wie ghets? Ist das gut? Igh name Vicent. Massanella ist die zswai bergen mehr grossen im Mallorca... I coses per s'estil.

Coll des Prat des Massanella.

Xapurrejant, xapurrejant arribem as Coll des Prat. Se'ns afegeix una dona a sa qual vaig sentir acomiadar-se a Cúber des seu home tot dient-li:  -"As meu ritme arribaré a Lluc d'aquí quatre hores..." I quina sorpresa sa meva que a mitja ascensió amb es meus alemanys cobrint-me ses esquenes aixec sa vista i veig, allà lluny i en s'altura a sa dona vestida de blau que s'acomiadava de s'home a Cúber. "Cagontot!" Mira per on va ja! Si no acceler no arribaré mai!  Però dalt de tot des Coll des Prat la vaig passar. 

De camí as Galileu passant a prop de ses cases de neu de per allà dalt, s'esgotá la bateria des meu garmin 910xt. Havia oblidat d'aturar-lo a s'avituallaments i ho vaig pagar així: sense poder enregistrar sa part final de sa cursa. En aquest punt, es meu 910xt deia que portava exactament 90'30km, 19:18':05" hores i enregistrava una altura guanyada de 4.426 metres amb una despesa de 6.459 calories...

Torn a trobar a sa meva amiga de "relleus" asseguda sobre una pedra. Li havia sortit una butllofa-"bòfiga"(tal com es diu en mallorquí "de debó de veres...") as peu. M'atur per veure si necessita ajuda i li ofereix una tireta. Quan entra a Lluc em diu que sa tireta li ha anat beníssim...

I després de veure'm obligat a tornar a fer "aigües majors" rera una arboçera (maleïdes barretes energètiques i gels!!!) vaig arribar per  fi a Lluc  quilòmetre 90 de sa cursa a 20:17:48. (Aquesta dada és s'oficial, com dic es meu GPS situava es quilòmetre 90 de cursa una hora abans aproximadament) Quina alegria. Mentalment sentia ses campanens des monestir tocant a glòria. Que bé! He arribat a temps. Encara és de dia!!! "-Queden setze més o menys per arribar a Pollença". Em diuen. "-Primer una petita pujada, després una baixadeta i lo darrer tot recte i pla". Em diuen. "-Caminant hi arribes". Em diuen. "-Ja ets finisher". Em diuen...

Sa Serra camí de Lluc.

Durant bona part des darrer tram va tornar sa nit i vaig anar de "gregari" amb un grup que vaig trobar. Jo pens que ja anàven lluitant contra es mal de peus i ses ampolles. Ses nostres converses viatjaven de cursa en cursa. De ciutat en ciutat. I de plat en plat. Converses evocadores de qui no veien es moment de trobar sa línia de meta. Des carrers de  Nova York as menjar japonès de Tòquio. De sa "bòfiga" de sa planta des peus d'un, as mal d'un cop rebut per una pedra en tot es turmell de s'altre... Cada cop ens agrupàvem més.  Uns passaven com ànima que portava es diable. D'altres tenien a prou feina a arrossegar sa seva pròpia ànima. Tornava a ser de nit. Tornàvem a tirar de frontal. I es cansanci s'acumulava de mala manera. Allò més curiós és que ses cames treballàven bé. Es cos coordinava bé. Era es cansanci.  Però alguna cosa dins meu m'espitjava cap a endavant.

"Saps quan queda per arribar?" -em demanaven es qui trobava. "Sí, ja queda menys, ànim." -contestava jo en passar...

Però Pollença no semblava arribar mai. No era capaç de veure llums que delatessin sa seva ubicació. Era un pél desmoralitzant. Tot silenci. Tot foscor... I en arribar as poble, carreranys estrets i foscos que ens guiaran a meta. Una antiga cançó de "Barricada" em venia as cap: "... esta noche no es para andar por esas calles..." I la meta va aparéixer de sobte com una al·lucinació a 23:43:11 hores de cursa proclamant-me FINISHER 2013!!!

A meta, na Irene, n'Amadeu i n'Albert. Que bé! Ara ja només queda descansar i assimilar.... Descansar i assimilar... Descansar, assimilar i pensar que s'any que ve faré meta de dia, sota sa llum des sol...

Aquí apareix sa ruta completa,

i aquí baix sa meva acreditació de finisher 2013.