Qualsevol que tingui intenció de participar en aquesta cursa s'adonarà tot d'una de la dificultat que implica fer-ho "per lliure". És un esforç important, però val la pena perquè la ciutat viu la marató d'una manera exagerada. Tothom surt al carrer, tothom és allà per animar, per donar calor, per entregar-se...
Skyline de Manhattan des del Brooklyn Promenade Heights.
Aquesta ciutat celebra cada any la marató més multitudinària que es coneix. L'edició 2014 supera la xifra de cinquanta mil participants, fent un nou rècord. A mes a més, a hores d'ara, són mes d'un milió de persones les que han creuat la meta de Central Park. No és la cursa mes antigua dels Estats Units, aquest títol l'ostenta la Marató de Boston, pero sí que és la mes famosa, sens cap mena de dubte.
Una de les tantes coses que em vam cridar l'atenció és que als corredors els anomenen "cows", vaques, i el públic els anima amb esquelles; "cowbells". Serà per allò dels corrals on ens fiquen per esperar la sortida? O serà per la imatge que donen cinquanta mil persones corrent en la mateixa direcció tal com fan les vaques per les eternes planures del Midwest? El cas és que no ho fan amb mala intenció. Ans al contrari, per a ells és una cosa gran. Tot EEUU viu la cultura de l'esport com a espectacle. Només cal veure la Super Bowl, o qualsevol partit de beisbol, o qualsevol esdeveniment esportiu, qualsevol dia, a qualsevol lloc... I així és com es prenen la marató. Tothom és al carrer. Tothom anima: "Run, happy cow, run" mentre fa sonar la seva pintoresca "cowbell".
Cowbell de la TCS New York Marathon.
La ruta d'questa marató és bastant "puja-baixa". No crec que sigui aquesta una marató "per fer temps". També em sembla que com a ruta no és gaire enllà. A qualsevol marató europea, més o menys, el corredor passa per bandes emblemàtiques-històriques-típiques; hom diria que es pot fer una visita turística de la ciutat participant de la marató. Aquí no. Es pot entendre. Les mesures de seguretat que s'imposen, els plans d'evacuació i d'intervenció ràpida per part de les forces de seguretat i mèdiques poden fer que parts més internes de la ciutat siguin inviables. Sobretot pensant en els incidents a la marató de Boston de fa dos anys on esclatà una bomba i un bon nombre de persones va quedar afectada. És indubtable que l'11S del 2001 ha deixat una forta emprempta en tot plegat. A més a més, el centre de la ciutat ha de continuar treballant al marge de la marató, el seu pes en la balança econòmica mundial és massa gran com per aturar-lo encara que sigui per unes poques hores.
I la marató és molt diferent també quant a avituallaments es refereix. A Europa estam més acostumats que als avituallaments hi hagi aigua, gatorade, coca-cola, gels, barretes, fruits secs, etc. Però aquí no. Aquí els avituallaments eren de "gatorade" i aigua. Només al quilòmetre trenta hi va haver gels i uns trossets de plàtan... Ah, en acabar també et donaven una poma i una bosseta de pretzels salats! Aquesta presumpta "pobresa" crec que ve donada per dos o tres motius principals. En primer lloc pel propi corredor americà, "minimalistes" ells, fan seu el "menys és més" i, a més a més, són més donats de portar "lo seu" damunt.. En segon lloc perquè el corredor americà és poc donat a fer proves rares i s'estima més allò que li funciona que allò que li puguin oferir i, per tant, tot era ple de cinturons atestats de barretes i gels de diferents tipus i menes. Però el tercer motiu més evident és que a la marató de Nova York tot allò que sobra es destina a beneficiència i, em pens que no és igual donar "gatorade" (que no deixa de ser una mena d'aquarius amb taronjada), aigua, plàtan i pomes que no pas tones de gels i barretes energètiques... Això sí, després hi ha la gran quantitat de novaiorquesos que espontàniament regalen plàtans, galetes casolanes i "xutxes" de diferent índole...
Es dóna el cas que com un cop creuada la línia de meta passen uns quaranta minuts caminant fins que arribes al punt de reunió familiar, la gent s'estima més no deixar bossa d'equipatge perquè sinó encara s'ha de passar més temps, però mooolt més temps... Clar, les infraestructures i mesures de seguretat són tan grans que tot s'eternitza. Llavors, com a resultat a la sortida d'Staten Island -jo vaig haver de fer unes tres hores a la meva zona- la gent du roba d'abric, cal dir que fa molt fred, de la qual no li sàpiga greu desfer-se'n. Jo vaig comprar un polar i uns calçons gruixuts i abrigadets de xandall "de mercadet" que em van costar uns quinze euros només per mantenir-me calent fins al moment de la sortida. I allà els vaig deixar. Sabent que tothom fa exactament el mateix perquè tota la roba recollida anirà a beneficiència social.
I a la sortida, no les tenia totes amb mi. Durant els mesos de juliol i agost gairebé no vaig poder entrenar, així que m'hi vaig posar de valent pel setembre. Tant de valent que a la tercera setmana de setembre va punxar el meu genoll esquerre: metge, ressonància, fisio. Resultat: condromalàcia tipus IV i Sinovitis aguda "-cagate lorito-". Vaig passar tot l'octubre de fisios i amb la cama en alt. Tothom qui corr sap quines conseqüències té passar més de dos setmanes aturat sense fer res... Però el viatge estava tancat i pagat de feia temps i la il·lusió intacta...
Aspecte de la meva cama amb el "pop" posat.
... He pensat de no córrer fins que no arribi el mateix dia de la marató -li vaig dir al fisio.
-Si abans de la marató no corres, encara que sigui una mica, després de quatre setmanes sense fer-ho, no acabaràs la marató...- em contestà...
Dit i fet, el dia trenta-u vaig fer 9 km per Central Park i l'u de novembre, el dia abans de la marató, vaig fer gairebé 10 i mig... Una bogeria, vaja...
I va arribar el dos de novembre, el dia "H" i "l'hora Zulú"... Recordo que tocava endarrerir una hora el rellotge i que tocava fer "diana" a les cinc del matí, perquè teníem concentració a les sis i quart per pujar al bus cap a les sis i mitja. Ens durien a a sortida d'Staten Island voltant per New Jersei, a l'altra banda del Hudson River, i el viatge, d'una mica més d'una hora havia de ser així perquè els altres accessos eren "impossibles i impracticables".
Del grup de corredors acabem essent tres els que ens veiem a la secció blava, i som els tres els que sortim en la segona onada "second wave" del corralet C.
La temperatura oscil·lava entre els 37 i 42ºF (és a dir entre uns 3ºC i uns 5,5ºC) I vam intentar passar tot el temps possible caminant, a més a més, feia força vent, la qual cosa s'accentuà a dalt de tot dels ponts.
La nostra sortida des del Fort Wadsworth, zona militar d'Staten Island, estava prevista a les 10:05 am. i el primer que havíem de creuar era el pont de Verrazano, el més llarg d'Estats Units, noranta metres més llarg que el Golden Gate de Sant Francisco, Califòrnia. Quan ens van cridar, un cop dins de " l'start corral ", ens vam desfer de la roba d'abric i vam començar a caminar per a posicionar-nos a la línia de sortida al peu del Verrazano.
Sota la música de "New York" de Frank Sinatra es va sentir una mena de canonada i la gent comencà a córrer... El pont es convertí en una catifa multicolor que avançava castigat pel fort vent. Recordo córrer amb una mà al dorsal, ja que pensava que volaria; i l'altra a la gorra. Sort que conservava el bonnet taronja i rosa del "DD", Dunkin' Donuts, que ens van regalar a la nostra àrea. Un cop passat el pont es podia veure com convergien tots els corredors de diferents "waves" per diferents carrers de Dyker Heights.
I a Brooklyn rectes llarguíssimes amb tot de gent animant a banda i banda. Com ja he apuntat abans la participació espontània de la gent és espectacular. Aquesta sensació t'espitja i t'encoratja a continuar.
I la mitja marató ubicada a Greenpoint Avenue. Arribar fins aquest punt en el meu estat m'encoratjà. Fins aquesta alçada m'acompanyà en Manolo, un dels dos "partners" de sortida (es dóna la casualitat i circumstància que ambdós es deien Manolo), qui després va posar gas i ja no vaig veure més fins a l'hotel al dia següent.
El quilòmetre vint-i-cinc (milla quinze i escaig) al bell mig del Queensboro Bridge. Quina meravella arribar fins aquí. De tota manera es creuen sis ponts en aquesta marató i tots són durs a l'hora de pujar. Però el Queensboro és el que té les vistes més espectaculars. Aquí unes fotos fetes "on the run".
Selfie i panoràmica en diferents ponts on es pot apreciar que havia gent que ja no anava gaire fina.
La 1st Avenue va ser espectacular. A la zona de Manhattan pujant per East Harlem el laterals del carrer eren un autèntic formiguer. Sabia que na Irene seria a la milla divuit. Gairebé no la veig... Però finalment ens vam trobar. Aquí també hi havia l'únic avituallament amb gels i peces de plàtan. En el meu cap una única idea: acabar.
Perquè semblava que tot rutllava. El meu cos havia assimilat el mal del meu genoll que ara es mostrava infladíssim en tota la seua esplendor. No podia anar al ritme desitjat, evidentment, però no havia llançat la tovallola.
"...Milla divuit! Ve a ser el quilòmetre trenta! Va que ja esta fet!... -em repetia una i una altra vegada..."
I tant la 1st Avenue com el tram de Harlem a Central Park que inclou un tram de la 5th Avenue eren una pujadeta sotstinguda, permanent, incisiva... eterna. Dels pocs trams on no em va quedar més remei de caminar uns pocs trossets discontinus. També era pujada l'arribada a Columbus Circus, però d'aquí a la meta només faltaven unes poques iardes.
Després de 26.2 milles d'autèntica superació personal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada