"I'm a FARTMAN 2".

Arriba març. Arriba la prova del Formentera All Round Trail... Si un vol veure-se-les amb la roca, l'arena i el vent, només ha de baixar a Formentera i ésser partícip d'una de les proves més dures del calendari... A tots aquells que pensen que Formentera és plana, que presenta una altitud nímia, a tots aquells que pensen que les grans proves s'han d'anar a buscar lluny... Tasteu el FART (en bon eivissenc quedar "fart" o "afartat" és "tenir-ne a prou d'alguna cosa" ) Prova excel·lent on els turmells s'han de treballar la roca i l'arena. I sembla que quan no fa gregal, toca llebeig... És a dir que no trobarem temps per avorrir-nos...

L'u de març feia una ventada... Un llebeig... El dia abans el ferry avançava amb impetud lluitant amb la forta marejada que feia que veiéssim les ones superar el vidre de proa del vaixell i submergir-nos -literalment parlant- dins de la Meditèrrània per uns pocs segons a cada embat d'ona en el nostre pas pels Freus...

Pocs moments abans de sortir. Quines pintes!

I el llebeig va tornar a ser protagonista durant tota la cursa virant de ponent a llebeig. Era un vent que es ficava dins el teu cap, creant mal de cap, exigint un plus d'esforç. Un vent ple de salitre que s'encastava en els porus de la pell barrejant-se amb la suor i fent que cada passa fos una mica més costosa...

Previsió  d'aquella jornada ( S, 01.)  segons Windgurú...

Durant la primera meitat de la cursa un grupet ens vam perdre al voltant de Can Marroig desviant-nos per la costa uns centenars de metres abans de tornar a trobar el camí.

Després de Cala Saona, arriba la "mar de pedra", una llarga extensió de roques gairebé sense vegetació per qual s'han de travessar tres torrents diferents , com ara el "Torrent de Sa Fusta", i que al corredor li fa la impressió que oneja igual que ho fan les ones a la mar.

Vaig arribar al Cap de Berberia en 1:58: 50. El vent feia que el salitre se'ns encastés dins la pell, barrejant-se amb la suor seca... Sal sobre sal...  Frec contra frec...  Passa a passa...

El Far del Cap de Berberia despunta una mica darrera la torre. És el punt més meridional de les Balears.

Després d'omplir aigua, menjar unes avellanetes i una mica de plàtan vaig continuar camí cap el Caló Mort: "Xupat" -vaig pensar. "Ara només queda travessar les Platges de Migjorn..." 

Però aquest tram ja et comença a explicar com van les coses corrent sobre l'arena. L'escaire que forma el pis de la platja fa que els abduptors comencin a patir. Però abans has de tornar a passar per un tram de roques has de creuar el Torrent Fondo, on vaig trobar un conegut amb el turmell rebujit veient-se obligat a abandonar. 

Ses magnífiques Platges de Migjorn tenen trams que alternen passarel·les de fusta amb arena. Un pensa que córrer damunt d'aquelles fustes servirà per "alleugerir" les cames, però no és la meva experiència, no.

I d'aquest tram no tinc cap tipus de dades, perquè va fallar el "xip". No sé ni distància, ni temps, ni posició... Què curiós, justament al lloc on em sol "petar" el gps de la bici quan vinc a voltar per Formentera. Per què serà?

Enfil camí per arribar fins a La Mola, vuit quilòmetres que en aquella pujada, els Estufadors, és.... ufff.... Diu la meva dona que en arribar a La Mola feia cara d'anar mort... I és cert, més endavant em confessaria que a La Savina feia millor cara que a La Mola... Je,je,je...

         

Amb una càmera sense bateria vaig haver de "tirar de mòbil".

Després la Punta de Sa Creu on hem de passar també un bonic torrent de parets força verticals i el tram del Camí de Sa Pujada o també conegut amb el malnom de Camí Romà, només perquè està empedrat (perquè no s'ha pogut comprovat encara que realment dati d'aquella època segons l'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera...) que ens farà arribar al Caló de Sant Agustí. Entre el torrent de Sa Creu i el Camí de Sa Pujada a la Mola hi ha un tros que cau sobre la mar i que quan has de passar un pi, has de tenir cura d'agafar-te bé a la soca...  Record aquest tram perquè l'any passat vaig perdre un temps preciós buscant els senyals i em vaig fer mal al turmell amb una roca... Enguany, però he aconseguit passar tot el tros sense  cap entrebanc.

I  vaig arribar al Caló de Sant Agustí.  On ja es podia veure gent molt, però que molt cansada...
                                        

Després tocava travessar Es Carnatge fins arribar a Sa Punta Prima. Un tram exigent pel tipus de ferm. El cansanci fa que sigui fàcil entreposar. Com el seu nom sembla indicar, s'ha d'anar amb cura perquè moltes pedres aquí són afilades com ganivets. De vegades, quan passo amb la bici, em faig creus de no punxar la roda... Sembla un miracle... No m'agradaria patir una caiguda aquí. Aquesta zona està generalment molt castigada per la tramuntana i el gregal i, això, es constata clarament en el paisatge. Quan sortim d'Es Carnatge arribam a Cala d'En Baster on un pot veure uns dels varaderos (emplaçaments on es "varen" les embarcacions de pesca, llaüts, tradicionals de les nostres costes) més característiques de les Balears.

Aspecte de Cala d'en Baster (foto d'arxiu)

Vaig posar-me el frontal a Sa Punta Prima. Aquest darrer avituallament és molt important ja que fins arribar a meta no hi trobarem cap altre. Aquí hem d'aprofitar per hidratar-nos al màxim i menjar alguna cosa perquè ens trobam davant de la zona d'arena més dura de la cursa: Platges de Ponent i Illetes.

A Es Trucadors  hi ha un control de pas. El col·loquen a la punta més septentrional de totes just on és "El Pas des Trucadors a Espalmador". Aquell dia bufava l'aire que donava gust i l'humitat de l'ambient era evident.  Es va fer de nit quan ja baixava cap Els Brolls. El meu cos va "engranar" perquè ja no sentia el vent de cara. Vaig tornar-me més ràpid, perquè anava avançant sense problemes gent que hi veia per davant...

Aspecte del Pas des Trucadors.

Finalment la recompensa d'arribar al port de la Savina. Vaig enregistrar 73,15 km en 11,23 hores a una mitjana de 9:23 el quilòmetre. Una altura guanyada de 1.013 metres i 5.395 calories de despesa en aquell dia en el qual bufava un fortíssim llebeig...

A meta, un moment de descans i d'hidratació abans d'anar a agafar el vaixell de tornada a Eivissa.